Una mica de tot i molt de res

L'accessibilitat és important en tots els sentits. Una web ha de ser còmode d'utilitzar per la major quantitat de persones possible. I no només parlem de discapacitats, tambés de persones grans. Per exemple l'Administració púlica está obligada a fer-les així, però n'hi ha d'altres que utilitzen aquest sistema per principis. Per exemple, www.cadius.org és una d'aquestes webs on l'accessibilitat és clau; a part del disseny senzill amb un menú clar a la part superior, només cal passar per sobre les fotografies per veure que totes porten una etiqueta explicativa clara per els cecs que ho senten a partir d'el traductor oral.

Sí que és cert que l'accessibiltat és important però crec que encara més ho és la usabilitat d'una web; la facilitat d'ús i la satisfacció de l'usuari sense deixar de banda el disseny. He trobat un manual (potser un pèl engorrós) on explica els punts claus per fer una web usable (http://www.desarrolloweb.com/manuales/5/).

Tal i com he apuntat anteriorment, no s'ha de confondre la usabilitat i l'accessibilitat amb la pèrdua de disseny; s'ha de poder fer una web atractiva però a la vegada usable. Sovint potser admirem webs pel seu disseny innovador i els seus gràfics, però fa que ens perdem en ella. Per exemple, i ja que estem dins el sector publicitari, l'agència madrilenya Sra.Rushmore (www.srarushmore.com) té una web estèticament i creativament admirable però crec que d'usable poc: és com si entrèssis en una casa, on hi ha les diferents habitacions. Posem el cas que busquem els seus clients. On seràn a la cuina, al saló prenent alguna cosa, al bany, al dormitori? Com que no ho saps has d'anar entrant a cadascún dels espais i buscant. Resulta que els clients són a la taula del menjador. Tot i aquesta dificultat la web és molt creativa i divertida per estar-t'hi estona i fer el xafarder dins la casa de la senyora que té nom de muntanya.

La tele sempre serà tonta?

La interactivitat gairebé és un sinònim de Internet. He llegit una notícia del 98 que ja parlava de la implantació de la televisió interactiva a llars d'Espanya. Aquest projecte va estar encetat per Antena 3 i Telefónica. No crec que fos un èxit perquè ara 10 anys més tard nomes al voltant del 10% de les llars espanyoles tenen accés a la televisió interactiva. Experts diuen que la implantació és tant baixa perquè els sistemes no són prous eficients i no tenen accés a moltes de les possibilitats que hi ha en funcionament.
He buscat exemples més actuals però és difícil i per això he obtat per un altre país. En aques cas, Anglaterra està més evolucionada en el tema un estudi l'any 2006 ja deia que el 78% dels joves havien premut el famós "botó vermell" (que dóna accés i et dirigeix a una pàgina de serveis per informar-te del producte o fins i tot comprar-lo) al veure un anunci. Anglaterra en part va aconseguir la implantació de la televisió interactiva perquè es van moure, perquè ho van publicitar mitjançant spots. Per exemple Sky va fer aquest per incitar a la gent a apretar el botó vermell:

Dins el mateix context anglès he trobat una anunci interactiu de Fairy que està bastant ben fet i així m'he fet una idea de com funciona aquesta televisió tant i tant desconeguda ( al menys per mi). Tot i això veig molt difícil la interactivitat tant adoptada per a tots gràcies a Internet a la televisió ja que com prediuen alguns experts "la televisió sempre serà tonta".

El teu navegador és una galeria d'art?

El mailing o e-mail marketing el coneixem com l'ús del correu electrònic per realitzar accions de marketing. Però aquesta definició queda borrosa i barrejada amb l'Spam quan es parla de la mala pràctica amb les bases de dades de consumidors. Sovint, rebem e-mails que en teoria és mailing (preconsentits per nosaltres mateixos) però d'informació que mai hem sol.licitat. Aquest abús de les dades personals fa que els internautes desitjem "amagar" o desviar la publicitat cap un altre cantó. I aquesta idea m'ha inspirat una altre idea (segur que sobradament coneguda per molts); perquè no fer una mena de programa o aplicació que transformés la publicitat (banners per exemple) per altres imatges que ens agradéssin? Sé que és una contradicció per a la nostra futura professió, però, bé, la idea m'agrada. És bonica.

He buscat si això existia i evidentment, existeix (hi ha tantes ments pensants al món). Es tracta de ADD-ART és un extensió del Firefox que s'instal.la al teu ordinador i reemplaça les imatges publicitàries de les webs per ART (o projectes artístics amateurs). És a dir, transforma al teu navegador amb un galeria d'art. A la seva web (http://www.add-art.org/) pots trobar-hi informació sobre els artistes (els quals van canviant cada dues setmanes).

I ara pensava, si el teu navegador és una galeria d'art, el teu correu (ple de mailing i spam) podria arribar a ser un... MUSEU!Oh lá lá.

power to the people

El consumidor tria les marques. Ara també les crea. Democrated Brand és un projecte creat per l'agència La Doma i consisteix en què els consumidors creïn una marca. Aquesta tindrà l'aspecte, la filosofia, els productes, canals de distribució i els símbols que les persones (socis) volguem que tinguin. Tenen intenció de plantar cara a les grans corporacions demostrant que el consumidor és capaç de crear una marca amb més valor i amb menys temps on la democràcia és la única eina. A més volen investigar quin és el valor que les persones poden atribuir a una marca en només 100 dies. Per donar una dada, quan falten només 50 dies 23 hores i 19 minuts perquè es llenci Democrated Brand ja té 2780 socis. Un cop finalitzat aquest plaç de convocatòria i assolit un mínim de participants es posaràn a la venta els productes.

Però hi ha més, el 80% del valor final de la marca serà repartit entre els socis que s'hagin inscrit per la web i hagin respost el qüestionari, i que per tant hagin ajudat a crear la marca en si.

Déu ni do quines idees. La veritat és que em sembla interessant, molt diferent però no sé si amb èxit. Per si de cas em sembla que em faré socia per si em toca alguna cosa (això sí, em llegiré les bases per si de cas no anés bé no em toqués pagar els deutes).

Mireu-ho, és interessant: http://www.democrated.com/

Pileus, un paraigües que també et protegeix de la pluja

Resulta que també s'han de modificar fins i tot els paraigües. Una empresa nortamericana ha desenvolupat un paraigües amb un dispositiu capaç de rebre la informació meterològica i translladar-la a un led. Aquest led perpelleja més ràpid si hi ha més probabilitats de pluja, i més lent si les probabilitats són poques.

Però les noves teconologies a aquest món tan ampli dels paraigües no acaba aquí. Deu ser dels pocs objectes amb gairebé 4.000 anys que no han canviat significativament. Per variar la universitat de Tokio ha inventat un paraigües anomenat "Pileus" que es connecta a Internet mitjantçant una connexió inalàmbrica. Les imatges es projecten a l'interior d'aquest perquè no ens avorrim mai en dies de pluja. Però tampoc s'acaba aquí, aquest invent de paraigües també incorpora una càmera fotogràfica. Però n'hi ha més encara, si l'individu que va pel carrer mirant amunt cap al paraigües el seu correu, es troba perdut perquè de tant mirar amunt s'ha despistat; tranquil, també disposa d'un gps incorporat que projecte l'itinerari a la "pantalla".

Però ho sento encara n'hi ha més, uns estudiants japonesos i koreans han desenvolupat un disseny pels més mandrosos: uns bancs que permeten està assegut, evidentment amb el paraigües multi-usos, sense aguantar-lo i mirant els continguts que volguem i ja de pas ens assegurem de no mullar-nos ni una gota. Arribarà un punt que el més sorprenent o estrany que faràn els paraigües serà tapar-nos de la pluja.

Internet iguala el món?

Com sabem Internet és un punt més que completa el món globalitzat. Ens permet la creació de xarxes "universals i igualitàries". És a dir, en un món connectat com aquest qualsevol persona, sigui on sigui, amb un ordinador i una connexió té les mateixes oportunitats i la mateixa competència que qualsevol altre. Amb això s'aconsegueix que una persona del tercer món estigui amb igualtats de condicions que una del món del benestar; només preval el coneixement. És aquest coneixement la porta que en permet l'accés. Internet ofereix a banda d'informació, la possibilitat de vendre o de comprar lliurament des de qualsevol punt del món. Això ens hauria de permetre facilitar l'enviament d'aliments, recursos o medicaments al tercer món. No sabem perquè però ens interessen més i utilitzem Internet gairebé sempre pels intercanvis en xarxes social com el Facebook o el Messenger i no com a eina potencialment capaç d'ajudar-nos a tots.

En relació am això, he trobat uNn videojoc (www.food-force.com/es) impulsat pel Programa Mundial d'Aliments de l'ONU que permet a l'usuari participar en missions humanitàries de repartiment d'aliments en terres on es passa fam. Té una orientació pedagògica. Aveure si amb aquest tipus d'eines aconseguim conscienciar-nos que Internet pot ajudar-nos a igualar el món.

Dir el que penses sense pensar

Tots sabem que per crear o avaluar una campanya s'ha de fer una investigació prèvia. Aquesta pot portar-nos a realitzar un focus group. Concretament ara tots els de classe n'hem de fer un per a una assignatura optativa i per això en parlo aquí. Preparar-lo és difícil: trobar entre 8 i 10 persones d'una edat concreta, tenir un espai còmode i imparcial i sobretot saber-lo portar per on tu vols; que es parli del que interessa per crear amb èxit una campanya persuasiva (o per valorar-ne alguna ja feta). Però l'experiment pot sortir al revès: que es parli de coses que no interessen, que el moderador no sàpiga portar el grup, que el grup discuteixi o s'encalli en temes absurds o encara pitjor que canvïin totalment la idea o el producte en qüestió. És a dir, que desde la primera pregunta que tirin el producte per terra i ells mateixos en creiïn un altre que els entusiasmi. No crec que això sigui massa comú, però pot passar; i és aquesta idea que fa que alguns publicitaris afirmin que els focus groups maten la creativitat. Creuen que el millor és crear una sessió de grup amb idees més generals que pugui tenir un caire quotidià on sorgeixin les idees més espontànies sense centrar-se en el producte o spot en si.

Per la xarxa he trobat un parodia que exemplifica aquesta crítica d'alguns professionals del sector. En el vídeo sí que es mostren les idees més més primàries, fins i tot amb un punt cavernícola.

Le petite morte

Parlant de marketing viral a mi em ve al cap un vídeo que promocionava una marca de joguines sexuals. Es tracta de la marca Late Chocolate i va ser realitzat per Xnographics Studio. No sé si compleix o no les característiques per ser una campanya viral completa i exitosa que tothom en parla, però com a qualitat no he vist res semblant. És creatiu, està fet a la perfecció, comunica la idea directament, connecta a través de l'experiència pròpia (de l'orgasme) amb el consumidor, té una estètica concreta i pròpia de marca, la locució és la idònea, el ritme és el correcte, encaixa al missatge i el producte que es promociona sense secrets, t'aporta una informació extra que potser el consumidor no coneix que és l'existència del que es coneix com "Le petite morte";però el que més em crida l'atenció és que tot això ho aconsegueix amb tipografia.

Realment no cal colar-se al Congrés o fer segons quins bestieses; la creativitat i el bon gust ho fan tot:

Dona'm tres minuts

He fet un experiment. Amb qüestió de 3 minuts he trobat una pàgina de creació de banners; amb 3 minuts més he creat un banner i amb 3 minuts més l'he posat al blog.

Es tracta de http://www.mybannermaker.com/ una pàgina de creació de banners. Es segueix un procès molt senzill (forma del banner, text, imatge de fons, moviment del text, efectes...) que dóna com a resultat un banner com el que he fet jo. La veritat és que molt lleig, zero interactiu i que es salta totes les normes per ser un banner perfecte. Però tot i així, crec que es una bona eina per entretenir-se i jugar una mica, ara, com a eina per fer banners publicitàriament funcionals i atractius és limitadíssima.

Això ha estat un simple experiment per comprobar que amb només 3 minuts es poden fer autèntics desastres com aquest:

Publicitat d'spam

El que no volem, ho llencem. Sovint hi ha algunes persones que recullen el que els altres rebutjen. Podria semblar una incongruència però a vegades aquestes recollides poden transformar-se en art. Amb aquesta filosofia de recollir el que la gent rebutja un estudi de disseny gràfic de Barcelona anomenat Bendita Gloria, ha editat un llibre ple d'spam. Aquest llibre contindrà un contingut 100% spam per tal de promocionar el propi estudi i conduir al lector a visitar la seva web http://www.benditagloria.com/. Seguint amb aquesta filosofia dels contraris, Bendita Gloria utilitza com a element d'autopromoció (que sol ser spam) el mateix spam que volta per la xarxa. Aquest treball dóna com a resultat un recopilatori molt curiós i ple de contrastos.

Una més

Després d'una turbolenta instal.lació de l'adsl i de la meva promesa que em faria facebook quan estigués llest. Ho he fet. Sí. Ja sóc del Facebook. No sé si és bo o dolent però ja hi estic posada de quatre potes. Aquesta serà una simple reflexió d'aquest nou món interactiu per a una persona totalment "novata" en aquest tipus de comunicacions.

En un primer moment em preocupava a qui tindria, qui podria veure les meves "coses", si m'hi passaria massa estones... La segona impressió va ser que era una mica complicat; que si el mur, les caixes i jo què ser més. El tercer pensament va ser que no tenia fotos per posar-hi (però les buscaré) i que no sabia què posar; a qui li interessa què estic fent ara o si sóc com la Bulma o el Follet Tortuga? Vaja no sé... No estic gaire en aquest món. Però no cal patir segur que m'hi introduiré i em veureu d'aquí poc fent comentaris cada hora al mur aquest de qualsevol de vosaltres. I si no aconsegueixo introduir-m'hi, no patiu, es pot viure sense ser del Facebook.

Free + Premium = FREEMIUM

El món interactiu d'Internet es financia generalment gràcies a la publicitat. L'usuari de la web 2.0 no estaria disposat a pagar una quota per a un servei que un altre portal ofereix gratuïtament. Quina solució o idea donariem perquè aquest usuari volgués pagar? Doncs, la resposta és simple: oferir-li un valor afegit, allò que la competència gratuïtament no li ofereix. Aquest sistema s'anomena Freemium i provè de la fusió entre free + premium. Per tant, és un sistema que no seria possible sense la combinació d'un servei de pagament i la d'un servei gratuït. Entre ells hi hauria la diferència del valor afegit.

Aquesta fusió de dos tipus de negoci ha estat adoptat per diferents webs com ara Flikr que ofereix un servei d'emmagatzamatge de fotografies fins a 1MB de forma "free", i per als que els sigui de més utilitat, potser professional, hi ha una quota de 24,95 dólars a l'any per un magatzem il.limitat de fotos i vídeos. Aquest sistema de negoci, adoptat amb èxit per Flikr, ha estat un fracàs per altres webs que no han sapigut enfocar bé aquest valor afegit o bé que aquest valor afegit no era prou bo com per pagar-lo. Amb això, crec que s'ha de valorar que és millor fer pagar poc a molts, que molt a pocs.

Per acabar amb una frase resum utilitzarem la que va pronunciar Chris Anderson (editor de wired.com i autor de " The Long Tail) al referir-se a aquesta filosofia Freemium:

"Los perfumes dan como muestras un 0,1% de su producto para vender el 99,9%. En internet es lo opuesto. Das gratis un 99.9% de tu producto para cobrar como premium el 0,1% ".

YouTube+Tv = ?

La pàgina de vídeos més visitada ha anunciat recentment una nou servei per finals d'any: televisió en directe. Un temps abans els recursos econòmics no permetia a YouTube estrenar aquest nou servei, però des de la compra de la pàgina per part de Google, els recursos econòmics ja no són un obstacle (evidentment...).
Anteriorment Yahoo.com ja havia ofert aquest servei però sense èxit. No va aconseguir que fos rentable. No se sap com enfocaràn la novetat des de YouTube, però sorgeixen alguns dubtes sobre la seva consolidació ja que hi ha més portals amb aquest servei (quiero.tv, tvgratis.tv...), i alguns que ja s'han quedat pel camí. Si tot els hi va com Google, ja podem llençar la caixa tonta.

Per tot arreu...sense vergonya

Com diu aquella cita "l'aire està compost d'oxigen, hidrogen i publicitat". I si ho està l'aire que respirem també ho estàn els videojocs amb els que juguem. Coneixem per "advergaming" la pràctica d'utilitzar videojocs per promocionar o publicitar un producte, un servei o una organització. En la present saturació dels mitjans tradicionals, els videojocs poden resultar un nou mitjà per arribar al target, ja que estudis asseguren que els joves dediquen cada vegada més temps als videojocs que a la televisió. Un exemple de Advergaming podria ser aquest de http://www.frusion.com/

Una altra pràctica semblant, seria la de insertar publicitat en videojocs, és a dir, en els mateixos escenaris del joc. Seria com un Product Placement però en els videojocs. Com sabem, el llançament de videojocs com el GrandTheftAuto o TheSims tenen una repercussió més gran que alguna gran estrena cinematogràfica. Per tant, la cobertura mediàtica l'aconseguim. A més, aquesta introducció de publicitat permet la interacció directa del consumidor/jugador amb la marca (vestir els teus Sims de H&M) o bé una introducció més discreta(presencial). A part, un consumidor passa 20 o 30 segons mirant un spot, uns altres pocs segons mirant un anunci gràfic; però, en canvi, es passa hores i dies jugant fins que aconsegueix passar-se el joc. Un estudi de elaborat per la companyia "Double Fusion" confirma que set de cada deu jugadors de videojocs es fixen, com a mínim, amb un anunci per minut.
Déu ni do, és per pensar-s'ho.

M'acompanyes a buscar el pa?

No sé massa sobre videojocs, per això he intentat documentar-me visitant diferents webs. N'hi ha hagut una que m'ha cridat veritablement l'atenció, ja veureu perquè. Es tracta d'un joc de Cordero TV. Ve a ser amb la mateixa base del "Winky Dink and You", és a dir, has de dirigir a un personatge. Però ja veureu amb algunes grans diferències. És un producte espanyol i s'anomena Tube-Aventures. Va ser creat per Víctor Losa l'any 2007 i és molt novedós ja que és el primer joc interactiu en vídeo que opera a través del Youtube. Avui ja compta amb dues temporades.
La història la protagonitza un jove, l'Eusebio, que ha perdut la memòria i que necessita anar al forn de pa(Quin gran argument, això promet). L'usuari l'ha d'anar guiant, de manera que hi ha quatre finals possibles. Un joc amb un toc d'humor, alguns podrien dir una mica "cutre" però bé, és curiós.
Us convido a mirar el vídeo de la presentació i a jugar una mica amb aquest joc tant... diferent.

Un primer tast...

Comencem des del principi; "Sorbet de Pixel" pretén, com el seu nom intenta expressar, fer xarrupets del món de la interactivitat, és a dir, comentar casos, exemples, teories, opinions,... per tal que aquests xarrups es transformint en un sorbet. Però no en un sorbet qualsevol, no, no, en un sorbet de pixels. Aveure quin gust té. Anem a fer el primer tast:

Com sabem sempre s’ha dit que mirar la televisió comporta una posició passiva; la típica expressió “si mires tant la tele et quedaràs tonto” ho confirma. Però aquesta expressió podria quedar enrere amb el concepte d’interactivitat. Abans de fer prediccions, val més que anem una mica enrere per explicar els inicis d’aquesta televisió interactiva; des de sempre el sistema dels mitjans de comunicació havia estat fins els anys 50 unidireccional i jeràrquic. Però a partir d’aquesta dècada alguns productors sentien la necessitat de comptar amb els espectadors. I qui millor que els nens per participar a una mena de “joc” i aixecar-se del sofà (el més complicat per alguns telespectadors). Parlem del programa “Winky Dink and You” de la cadena CBS on el protagonista demanava ajuda als nens, els quals havien de dibuixar sobre un full de plàstic adherit a la pantalla el que ell necessitava. Aquest exemple va ser el primer en televisió interactiva i crec que un amb més sensació d’interactivitat. Després va venir la participació per trucades o per sms…un negoci més que interactiu, molt i molt rentable, ja n'anirem parlant.