Publicitat d'spam

El que no volem, ho llencem. Sovint hi ha algunes persones que recullen el que els altres rebutjen. Podria semblar una incongruència però a vegades aquestes recollides poden transformar-se en art. Amb aquesta filosofia de recollir el que la gent rebutja un estudi de disseny gràfic de Barcelona anomenat Bendita Gloria, ha editat un llibre ple d'spam. Aquest llibre contindrà un contingut 100% spam per tal de promocionar el propi estudi i conduir al lector a visitar la seva web http://www.benditagloria.com/. Seguint amb aquesta filosofia dels contraris, Bendita Gloria utilitza com a element d'autopromoció (que sol ser spam) el mateix spam que volta per la xarxa. Aquest treball dóna com a resultat un recopilatori molt curiós i ple de contrastos.

Una més

Després d'una turbolenta instal.lació de l'adsl i de la meva promesa que em faria facebook quan estigués llest. Ho he fet. Sí. Ja sóc del Facebook. No sé si és bo o dolent però ja hi estic posada de quatre potes. Aquesta serà una simple reflexió d'aquest nou món interactiu per a una persona totalment "novata" en aquest tipus de comunicacions.

En un primer moment em preocupava a qui tindria, qui podria veure les meves "coses", si m'hi passaria massa estones... La segona impressió va ser que era una mica complicat; que si el mur, les caixes i jo què ser més. El tercer pensament va ser que no tenia fotos per posar-hi (però les buscaré) i que no sabia què posar; a qui li interessa què estic fent ara o si sóc com la Bulma o el Follet Tortuga? Vaja no sé... No estic gaire en aquest món. Però no cal patir segur que m'hi introduiré i em veureu d'aquí poc fent comentaris cada hora al mur aquest de qualsevol de vosaltres. I si no aconsegueixo introduir-m'hi, no patiu, es pot viure sense ser del Facebook.

Free + Premium = FREEMIUM

El món interactiu d'Internet es financia generalment gràcies a la publicitat. L'usuari de la web 2.0 no estaria disposat a pagar una quota per a un servei que un altre portal ofereix gratuïtament. Quina solució o idea donariem perquè aquest usuari volgués pagar? Doncs, la resposta és simple: oferir-li un valor afegit, allò que la competència gratuïtament no li ofereix. Aquest sistema s'anomena Freemium i provè de la fusió entre free + premium. Per tant, és un sistema que no seria possible sense la combinació d'un servei de pagament i la d'un servei gratuït. Entre ells hi hauria la diferència del valor afegit.

Aquesta fusió de dos tipus de negoci ha estat adoptat per diferents webs com ara Flikr que ofereix un servei d'emmagatzamatge de fotografies fins a 1MB de forma "free", i per als que els sigui de més utilitat, potser professional, hi ha una quota de 24,95 dólars a l'any per un magatzem il.limitat de fotos i vídeos. Aquest sistema de negoci, adoptat amb èxit per Flikr, ha estat un fracàs per altres webs que no han sapigut enfocar bé aquest valor afegit o bé que aquest valor afegit no era prou bo com per pagar-lo. Amb això, crec que s'ha de valorar que és millor fer pagar poc a molts, que molt a pocs.

Per acabar amb una frase resum utilitzarem la que va pronunciar Chris Anderson (editor de wired.com i autor de " The Long Tail) al referir-se a aquesta filosofia Freemium:

"Los perfumes dan como muestras un 0,1% de su producto para vender el 99,9%. En internet es lo opuesto. Das gratis un 99.9% de tu producto para cobrar como premium el 0,1% ".

YouTube+Tv = ?

La pàgina de vídeos més visitada ha anunciat recentment una nou servei per finals d'any: televisió en directe. Un temps abans els recursos econòmics no permetia a YouTube estrenar aquest nou servei, però des de la compra de la pàgina per part de Google, els recursos econòmics ja no són un obstacle (evidentment...).
Anteriorment Yahoo.com ja havia ofert aquest servei però sense èxit. No va aconseguir que fos rentable. No se sap com enfocaràn la novetat des de YouTube, però sorgeixen alguns dubtes sobre la seva consolidació ja que hi ha més portals amb aquest servei (quiero.tv, tvgratis.tv...), i alguns que ja s'han quedat pel camí. Si tot els hi va com Google, ja podem llençar la caixa tonta.

Per tot arreu...sense vergonya

Com diu aquella cita "l'aire està compost d'oxigen, hidrogen i publicitat". I si ho està l'aire que respirem també ho estàn els videojocs amb els que juguem. Coneixem per "advergaming" la pràctica d'utilitzar videojocs per promocionar o publicitar un producte, un servei o una organització. En la present saturació dels mitjans tradicionals, els videojocs poden resultar un nou mitjà per arribar al target, ja que estudis asseguren que els joves dediquen cada vegada més temps als videojocs que a la televisió. Un exemple de Advergaming podria ser aquest de http://www.frusion.com/

Una altra pràctica semblant, seria la de insertar publicitat en videojocs, és a dir, en els mateixos escenaris del joc. Seria com un Product Placement però en els videojocs. Com sabem, el llançament de videojocs com el GrandTheftAuto o TheSims tenen una repercussió més gran que alguna gran estrena cinematogràfica. Per tant, la cobertura mediàtica l'aconseguim. A més, aquesta introducció de publicitat permet la interacció directa del consumidor/jugador amb la marca (vestir els teus Sims de H&M) o bé una introducció més discreta(presencial). A part, un consumidor passa 20 o 30 segons mirant un spot, uns altres pocs segons mirant un anunci gràfic; però, en canvi, es passa hores i dies jugant fins que aconsegueix passar-se el joc. Un estudi de elaborat per la companyia "Double Fusion" confirma que set de cada deu jugadors de videojocs es fixen, com a mínim, amb un anunci per minut.
Déu ni do, és per pensar-s'ho.

M'acompanyes a buscar el pa?

No sé massa sobre videojocs, per això he intentat documentar-me visitant diferents webs. N'hi ha hagut una que m'ha cridat veritablement l'atenció, ja veureu perquè. Es tracta d'un joc de Cordero TV. Ve a ser amb la mateixa base del "Winky Dink and You", és a dir, has de dirigir a un personatge. Però ja veureu amb algunes grans diferències. És un producte espanyol i s'anomena Tube-Aventures. Va ser creat per Víctor Losa l'any 2007 i és molt novedós ja que és el primer joc interactiu en vídeo que opera a través del Youtube. Avui ja compta amb dues temporades.
La història la protagonitza un jove, l'Eusebio, que ha perdut la memòria i que necessita anar al forn de pa(Quin gran argument, això promet). L'usuari l'ha d'anar guiant, de manera que hi ha quatre finals possibles. Un joc amb un toc d'humor, alguns podrien dir una mica "cutre" però bé, és curiós.
Us convido a mirar el vídeo de la presentació i a jugar una mica amb aquest joc tant... diferent.

Un primer tast...

Comencem des del principi; "Sorbet de Pixel" pretén, com el seu nom intenta expressar, fer xarrupets del món de la interactivitat, és a dir, comentar casos, exemples, teories, opinions,... per tal que aquests xarrups es transformint en un sorbet. Però no en un sorbet qualsevol, no, no, en un sorbet de pixels. Aveure quin gust té. Anem a fer el primer tast:

Com sabem sempre s’ha dit que mirar la televisió comporta una posició passiva; la típica expressió “si mires tant la tele et quedaràs tonto” ho confirma. Però aquesta expressió podria quedar enrere amb el concepte d’interactivitat. Abans de fer prediccions, val més que anem una mica enrere per explicar els inicis d’aquesta televisió interactiva; des de sempre el sistema dels mitjans de comunicació havia estat fins els anys 50 unidireccional i jeràrquic. Però a partir d’aquesta dècada alguns productors sentien la necessitat de comptar amb els espectadors. I qui millor que els nens per participar a una mena de “joc” i aixecar-se del sofà (el més complicat per alguns telespectadors). Parlem del programa “Winky Dink and You” de la cadena CBS on el protagonista demanava ajuda als nens, els quals havien de dibuixar sobre un full de plàstic adherit a la pantalla el que ell necessitava. Aquest exemple va ser el primer en televisió interactiva i crec que un amb més sensació d’interactivitat. Després va venir la participació per trucades o per sms…un negoci més que interactiu, molt i molt rentable, ja n'anirem parlant.